L'últim agost a Barcelona

L’Anna Gurguí ens presenta una novel·la angoixant relatada en primera persona. La Gala està en un moment plàcid de la seva vida: viu en parella i està esperant un fill. Tot es torça quan pateix un avortament i poc després torna a la seva vida un antic amor del seu passat, potser l’amor de la seva vida.

La Gala ens transmetrà tota l’angoixa i patiment que aquests fets li provocaran. Serem testimonis de la seva soledat, del seu malestar i dels seus dubtes. Obcecada, la veurem caure en el pou de la desesperació, superada i abduïda pel seu propi patiment i com intenta lluitar per sortir-se’n, caient sovint en un blucle fatal.

En un moment determinat, vaig pensar que si la Gala fos la meva amiga, de vegades em vindrien ganes de clavar-li un bon clatellot per a fer-la reaccionar. I és que a mesura que va avançant el relat la seva obsessió pels seus propis conflictes li ennuvola l’enteniment, però aquests mateixos problemes vistos des de fora ens conduirien a l’expressió que de vegades, injustament, deixem anar: “No n’hi ha per a tant”. Però el clatellot ja se’l dona ella mateixa...

I potser és això del que va aquesta novel·la, no tant dels fets, com de la reacció psicològica de la Gala. I és que el relat fa patir, vius el personatge com si el tinguessis al costat, d’aquí les meves ganes de clavar-li un clatellot. Però això vol dir que l’autora és bona, sap posar les paraules adients per definir sentiments i estats mentals. Anna Gurguí aconsegueix indefectiblement transmetre i generar empatia. Per això enganxa.

Molt recomanable.