Zan Zendegi Azadi. Dones Vida Llibertat.

01/01/2023
Carme Ferrandi i Callís
  • Dones caminant

El passat 16 de setembre va suposar un punt d’inflexió en la situació de les dones de l’Iran. Tot comença amb la mort a mans de la “policia de la moral” de l’estat islàmic d’Iran de la jove de vint-i-dos anys Masha Amini. O potser no. Ja venia, tot plegat, de molt abans. El seu crim va ser que no portava el vel islàmic correctament posat. Va morir després d’una brutal pallissa rebuda en seu policial. Us n’havíeu assabentat?

Aquesta va ser la gota que va fer vessar el vas. Milers de dones i homes arreu del país van sortir al carrer per iniciar una de les majors revolucions que mai hi ha hagut en contra del règim totalitari establert actualment a l’Iran. Tota aquesta gent, majoritàriament dones joves, ha dit prou. Surten al carrer, es treuen el vel i el cremen, es tallen els cabells i criden la consigna “Zan Zendegi Azadi”. Són dones, volen viure i en llibertat. L’acte de cremar el seu hiyab és el símbol del que no pensen tolerar: la terrible repressió que pateixen privades de qualsevol dret humà. A partir dels nou anys han de dur el vel islàmic que els hi ha de tapar la cara, el pit i el cabell. Ni un ble pot sobresortir. Han estat expulsades d’escoles, universitats, organismes públics, i altres llocs públics. No poden decidir amb qui es casen i el matrimoni infantil és ben present. No tenen llibertat de pensament ni d’expressió. Senzillament en aquest règim no només són ciutadanes de segona sinó que han estat  desproveïdes de qualsevol dret. Aviat és dit tot això! Us ho imagineu, dones lliures que esteu llegint això? 

Es reporten centenars de protestes arreu del país, brutalment contingudes per la policia. Es comptabilitzen milers de detinguts, centenars de morts, inclosos menors, executats després d’un judici de farsa. Però la cosa continua. Com n’han d’estar de fartes que no dubten a continuar posant-se en perill de mort pel seu desafiament. Però elles i ells no defalleixen, han dit prou i el pols continua.

D’altra banda, què hi fa la resta del món en aquest conflicte? Pràcticament res: algun missatge contingut adreçat als teòcrates iranians, alguna tímida resolució de l’ONU... I els mitjans de comunicació? On són? Ho veieu a les notícies? Alguna cosa es veu, però amb comptagotes, sobretot si la notícia té a veure amb algú rellevant, com ara la possible sentència a mort del jugador de futbol de primera divisió Amir Nasr-Azadani. La resta de notícies passen desapercebudes. El delicte del jove jugador de futbol, de només vint-i-sis anys ha estat el de moharebeb, o sigui odi contra deu. L’ha comès manifestant-se contra el règim de l’estat islàmic de l’Iran. Però alguna cosa està funcionant. De moment, encara no s’ha dictat sentència, cosa que s’atribueix a l’enorme pressió mediàtica d’aquest cas en concret. D’altres condemnats, més anònims no han tingut aquesta sort. Si és que això d’estar pendent de si et maten o no és una sort.

Déu, altra vegada. O millor dit, la religió, les religions. Hi penso i em costa entendre les religions. Tots tenim un cert neguit per les grans preguntes transcendentals, però a mi, mai m’han suggerit l’existència d’un deu que vol que jo faci determinades coses o em comporti de determinada manera. Deu ser per l’educació rebuda tot i que sempre vaig anar a escoles de monges i capellans. D’aquestes preguntes que ens fem sobre la vida i la mort  ja se n’han cuidat les religions de dictar-nos què hem de pensar, manllevant la pròpia manera de pensar o d’enfocar aquestes qüestions. Les religions s’han inventat llibres sagrats (escrits per persones, no ho oblidem) i d’aquests n’han extret l’aval necessari per dictar i aplicar una sèrie de normes d’obligat compliment per als seus sectaris seguidors. Les religions han provocat i causat guerres en nom de deu. Però l’islamisme integral està anant molt més enllà obligant als seus seguidors (tots els súbdits iranians) a dur una vida que no és vida, sobretot per les dones. Per això han dit prou.

Us convido que busqueu a les xarxes informació detallada sobre aquesta revolució i us la feu vostra. Als mitjans hi trobareu poca cosa. 

Nota de l’autora: determinades paraules que surten en aquest text haurien de començar en majúscula, però no em ve de gust que sigui així.