TRACTORADES

TRACTORADES

Aquest passat mes de febrer hem estat testimonis de la revolta dels pagesos,  una crisi que s'ha gestat durant un temps i que finalment ha esclatat amb una intensitat inesperada. El que ens ha sorprès més ha estat la contundència dels seus protagonistes. Arreu de l’estat espanyol han sovintejat les tractorades i d’altres accions de protesta, que, sens dubte, han provocat el caos en més d’una carretera. Una cosa ens ha quedat clara: el sector agrícola i ramader ja no pot més. I per si algú no se n’adona, si ells pateixen, nosaltres també ho farem.

Quan escoltem els reclams de la pagesia la pregunta que ens ve més al cap és: com hem arribat fins aquí? Tinc la impressió que els pagesos han patit la síndrome de la granota bullida, acceptant gradualment totes les dificultats que ara ens plantegen. Fins que ha arribat un punt, just abans que la granota mori bullida, que s’han revelat. Just abans.

El que m’ha colpit més de tots aquests greuges, per incomprensible i aberrant, ha estat la qüestió de la burocràcia. Tinc la sensació que els pagesos no poden donar cap pas per les seves propietats, ni fer sense haver-ho de notificar a l’administració. Fins i tot han de demanar permís per si volen arrencar un cep mort i replantar-ne un altre. És una autèntica vergonya la quantitat de paperassa que han d’omplir. No n’hi ha prou que hagin de treballar moltes hores al dia, set dies a la setmana, tres-cents seixanta dies a l’any, que encara hagin d’afegir un mínim de dues hores al dia per omplir paperassa? Qui coi decideix aquestes coses? I per a controlar, què?

Tanmateix, sento que aquestes protestes també m’interpel·len. A mi i a tota la població; ningú en queda fora. Jo, que no soc del ram, em pregunto, què podem fer nosaltres que som els seus veïns per ajudar-los. Hi ha consignes clares: compreu producte local. Però encara que ens escarrassem a fer-ho, sembla poca cosa. I dic “escarrassem” per què per al consumidor és molt difícil discernir d’on provenen els aliments que comprem i mengem. Les fruites i verdures sovint només porten informació del país d’origen. Però quan veig “Espanya” en una etiqueta d’una caixa de pomes, no sé si venen de Galícia o de Sant Pere Pescador. El problema rau en l’etiquetatge. Però què més podem fer?

Tot i les recents manifestacions i els compromisos obtinguts de les administracions, hi ha la sensació que estem davant d’una tempesta que passarà malgrat les cada cop més espaiades protestes. Tingueu en compte que estic escrivint aquestes línies a finals de febrer, i tant de bo, m’hagi de menjar les meves pròpies paraules amb patates (de proximitat, és clar) Però temo molt que, com passa sovint, una d’avui notícia es menja la d’ahir.  Ben segur, els polítics, centrats sovint en la política d’apagar focs, tenen avui nous focs per apagar i dels d’ahir poc es recorden. I demà en tindran d’altres. I queda només un sentiment d’impotència.