Faig aquest relat la vigília de les eleccions generals, però quan vosaltres el llegiu ja haurà passat tot. Potser, fins i tot, ja s’haurà concretat algun pacte. Potser haurem fet uns quants bufets d’alleujament o potser tindrem malsons nodrits pel record de temps passats que no sempre són millors.
I què pot causar tot aquest desfici? Ja us ho podeu imaginar: l’aparició d’un partit ultradretà el nom del qual no penso anomenar. Són aquells que neguen la violència de gènere, els drets LGTBIQ+, els drets dels migrats i el canvi climàtic. Però el seu autèntic objectiu és aniquilar les nacionalitats històriques especialment la catalana. De fet, ja hi eren, hi han sigut sempre; omnipresents però en letargia. Han sortit de la seva closca, han fet eclosió, han sortit del seu armari ple de corcs, totalment legitimats, sense vergonya, amb orgull. L’objectiu és un: anar en contra de l’independentisme, el català concretament. I ja que hi som posats (pensen ells) recuperem la resta de l’imaginari franquista. Poseu-ho tot dins una coctelera, remeneu bé i surten ells, amb corcs inclosos.
Anem als fets. M’he llegit el seu programa electoral i , a priori, es podria estar d’acord amb alguns dels seus punts. Per què no? Per exemple proposen baixar l’IVA de productes essencials, baixar les quotes de la seguretat social i recuperar la deducció per inversió en l’habitatge habitual a la declaració de la renda. El paper ho aguanta tot, sempre s’ha dit. Però d’on pensen treure els diners per aguantar el sistema? Doncs de l’estalvi que comportaria la supressió de les autonomies, per exemple. I és que res surt de franc!
Durant aquesta campanya electoral, tots els partits, excepte un que els és molt proper, la principal proclama ha estat posar de manifest el que ens espera si aquests indesitjables arriben a ser decisius i puguin formar un govern amb els seus veïns ideològics. Ens han avisat de les conseqüències i en tenim un tast ben recent amb la formació de diferents governs autonòmics com el de les Illes Balears o València i alguns ajuntaments. El cas de Borriana, amb la cancel·lació de la subscripció de cinc revistes catalanes ha estat la barrabassada més sonada d’aquesta colla d’energúmens testosterònics. És només un petit exemple del que poden fer allà on obtinguin poder, i espero que això sigui només una petita pixarada per marcar territori, tot i que aquesta decisió és greu.
Però, realment són tan perillosos? Hi ha qui opina que sí i preveu una retrocessió cap aquells anys de dictadura. La realitat és que moltes de les seves propostes no es podran dur a terme. Per exemple és molt difícil que es puguin carregar les autonomies, per fer això s’hauria de fer una reforma de la Constitució i amb les actuals majories això no seria possible. El que sí que poden fer és anar buidant de competències aquestes mateixes autonomies. Ells proposen que, de moment, les competències en Educació, Sanitat, Seguretat i Justícia tornin als “ministerios”espanyols. Ho aconseguirien si formessin una majoria absoluta?
Una altra de les seves propostes estrella del seu programari és la que diu que il·legalitzaran els partits i entitats que persegueixin la destrucció de la unitat territorial de l’estat. Si arriben al poder, tindran feina. O sigui que d’entrada es poden carregar uns quants partits catalans i d’altres territoris. I sota quina premissa? La de contenir un ideari que no s’adiu a la Constitució. Però, ai las! Ells també porten en el seu programa contingut que, de moment, protegeix aquesta mateixa Constitució. Per exemple això de carregar-se les autonomies, que ja ho diu clar l’article 2: es garantirà el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la integrin.
I mireu si en som de democràtics tots plegats, que escandalitzats com estem, no gosem ni esmentar que, tal vegada, sigui aquest partit que no vull anomenar el qui seria un veritable candidat a ser il.legalitzat. I perquè no ha sortit cap partit, cap entitat, ningú que faci aquesta proposta? Segons sembla les idees no constitueixen en si mateixes un delicte. El que és delicte és dur-ne alguna a terme. Per exemple, no és delicte si jo mateixa penso que voldria matar algú, ni tan sols si ho dic en veu alta. El que és delicte és si ho faig. Si mato algú. Per això mateix penso que seria difícil intentar treure’ls del mapa polític d’aquesta manera. I com ho hem de fer? Hem de permetre que continuïn amb el seu afany d’executar la regressió democràtica que proposen en nom de la “una, grande y libre”?. Doncs es podria dir que sí, que som tan democràtics tots plegats que, mentre no cometin un delicte, els hem de deixar fer. Això sí, protestarem molt fort!
Tinc la lleugera impressió que el temps els posarà al seu lloc. Han nascut com a reacció visceral als esdeveniments de l’u d‘octubre. I s’han alimentat de l’al·lèrgia que els provoquen les lleis progressistes que s’han aprovat els darrers temps. Són aquells que representen els qui no comprenen ni comprendran mai que hi hagi un país que vulgui autodeterminar-se. Són tan orgullosament espanyols que no conceben que hi hagi un territori que no ho vulgui ser. Per a ells no és possible, el seu ego no els hi deixa veure més enllà del seu melic i reaccionen amb violència. Són aquells que no han permès que bona part de la societat espanyola hagi efectuat un procés d’intent d’empatia, d’intentar entendre per què coi molts ens en volem anar. No ens han vingut a preguntar els nostres motius. Simplement ens prohibeixen que marxem i ens amenacen. Em fa pensar que és com aquella dona que vol deixar el seu marit i que aquest, que no vol, en comptes de recórrer a les paraules, a la comprensió, a l’afany de millorar, a la seducció potser, acaba matant-la: o és meva, o no és de ningú.
