LES GUERRES

Jo no sé en quin moment una ànima humana està tan podrida com per encetar guerres i matar impunement. Què fa que una persona deixi de ser-ho per convertir-se en un monstre i esclafar vides humanes en nom de ves a saber quina causa?

No entenc  les guerres així com tampoc entenc les religions, cap d’elles. Però jugant al seu joc, quin déu aprova matar i consent  el genocidi? Que no som tots fills i filles d’aquest déu?

Hi ha un munt de guerres en aquests moments en el món, però centrem-nos en les dues que estan més al centre de les nostres vides. Parlem de la Guerra d’Ucraïna i la de Gaza. Què tenen en comú? Ambdues amenacen seriosament el món occidental, per això en parlem tant. I m’escolto les notícies i els experts i els tertulians que ens expliquen amb pèls i senyals els avenços d’uns i altres, les estratègies, la geopolítica, el paper dels organismes internacionals, la impunitat. I arriba un punt en què em canso d’intentar entendre el perquè de tot plegat, com si en l’origen hi pogués trobar la solució. No n’hi ha, almenys no l’albiro. Mentre hi hagi un sol home amb poder suficient i voluntat de mantenir la guerra, aquesta no s’aturarà. Un sol home.

No em trec del cap la gent que la pateix. I, de nou, em pregunto en quin moment els dirigents dels països afectats han deixat de contemplar la guerra com el que és, una matança entre iguals i vida en condicions infrahumanes dels qui sobreviuen. Potser mai han tingut en compte aquest fet.  O, el que és pitjor, ho saben, però se’ls en fot: no tenen cap valor les vides del seu propi poble i encara menys les dels pobles enemics. Per aquests dirigents l’única vida que val és la seva. És així de simple, ho veig així.

Des que tinc consciència de la poca transcendència que tenen, individualment, cadascuna de les nostres vides en el conjunt de la humanitat, arribo a la conclusió que la meva felicitat es basa bàsicament en la meva pròpia llibertat i en veure contentes les altres persones que m’envolten.  I no entenc com altres persones no arriben a la mateixa conclusió i viuen les seves vides sota aquesta premissa. No entenc com hi ha persones, que han arribat a ser dirigents dels seus països, que basen la seva vida en una lluita pel poder, per tenir més terres, per imposar la seva religió, o tenir com a objectiu aniquilar un poble.

 Potser soc jo que no entenc com funciona la humanitat.