Em sap greu, però hem de repetir temàtica. I és que les feministes fa temps que no podem descansar, de fet, segles. Ens congratulàvem i saltàvem d’alegria quan es va aprovar la Llei sobre la Llibertat Sexual el passat agost. L’alegria ens va durar poc quan ens vàrem adonar que amb aquesta nova Llei, un degoteig incessable de delinqüents sexuals veien les seves penes rebaixades i molts sortien de la presó. En aquell moment no vaig entendre res de res i em varen venir al cap grans preguntes, segurament les que molta més gent es fa. Com pot ser que aquesta Llei abaixi les penes? En tot cas, no s’hauria d’haver aprofitat la mateixa Llei per augmentar considerablement aquestes penes? Ningú va avisar, cap tècnic, cap lletrat, cap persona que sàpiga llegir, del que passaria?
Es veu que el món de les Lleis és molt complicat, però encara ningú m’ha sabut explicar com s’ha pogut cometre aquest nyap. Ja ho tenen això els nyaps! Però la nova Llei, en si mateixa no és dolenta. L’aportació més gran que fa és que deixa enrere el concepte d’abús sexual i considera que qualsevol acte contra la llibertat sexual (amb violència o sense) és directament una agressió. I digueu-me dones que em llegiu! No us incomoda de vegades, per exemple, una mà no demanada sobre la vostra espatlla en un gest que pretén ser amistós? Deixeu-me que us digui que a mi, personalment, em molesten fins i tot els dos petons que s’han de donar sí o sí a qualsevol mascle que s’aturi a saludar-te mentre que si fossis un home, et saludaria amb una encaixada de mans. Jo vull triar a qui faig dos petons quan saludo a algú.
Però, ai las! El nyap s’havia d’arreglar i els dos partits del govern no es posen d’acord sobre com s’ha de fer. Es veu que hi ha molts matisos, em pregunto quins, es veu que no és tan fàcil, diuen... No ho entenc, tant costa canviar un parell de números, en aquest cas referit al nombre d’anys de les diferents penes? No cal tocar res més! Però els senyors i senyores del PSOE no ho veuen així i s’han cansat d’esperar que Montero baixi del burro (diu que no ho farà) i proposen tirar pel dret, sense Unides Podem. I clar, com que necessitaran altres partits per aprovar la reforma hauran de girar el cap i mirar cap a l’altre costat. Ves que no es contracturin el coll...!
I els socialistes ens surten amb una reforma que va més enllà del canvi del nombre d’anys de condemna pels diferents esgraons i tornen al que teníem abans. És el que no es cansa de dir de manera insistent la ministra Irene Montero: es torna al codi penal de la manada. Segur que ho heu sentit, oi? Però és així? Analitzem-ho. Intentaré fer-ho simple.
Primerament, cal dir que no es produeix un canvi de nom, el que abans era “abús” i que la Llei canviava a “agressió” continua sient “agressió. Fins aquí anem bé!
Però, ja hi som amb els “peròs” , es proposa una nova classificació d’agressió i ho dividim en dues parts:
- Agressió amb violència o intimidació.
- Agressió sense violència o intimidació.
O sigui, que tornem a la mateixa classificació que abans de la Llei, però li deixem el nom que volien els de podem a veure si així es calmen... El que abans era “abús” ara és “agressió sense violència o intimidació”. És allò del que el nom no fa la cosa. D’acord, sí, és negre! Però si vols que n’hi diem blanc, n’hi direm blanc. I es queden tan amples! I com queda tot això del consentiment? Això és el que es posa en perill en aquesta reforma, malgrat els esforços en afirmar el contrari per part dels socialistes.
Però a veure, no és un oxímoron o una incongruència en si mateix això de l’”agressió sense violència o intimidació”. Si hi ha una agressió sempre, sempre, sempre hi ha violència o intimidació. Si no, ja no és agressió: és consentiment. Una altra cosa és si aquesta violència deixa rastre al cos de la víctima. O sigui que si et violen a punta de pistola, no tindràs cap marca al cos, per tant, seràs classificada com a víctima d’agressió sense violència. I en aquest punt és on grinyola tot plegat.
Amb l’agressió sense violència o intimidació serà la víctima qui haurà de demostrar que no va donar consentiment. Com? No ho sé, però sí que queda clar que el focus, en un judici, tornarà a estar centrat en la víctima i de quina manera s’ha resistit. Si no hi ha marques evidents, ferides per dir-ho clar, es posa en dubte si hi va haver o no consentiment.
De totes maneres, deixeu-me que us digui, que malgrat el nyap inicial, s’ha de reconèixer la valentia de la ministra Irene Montero en les seves polítiques i la seva perseverança en la lluita feminista des del mateix govern. Defensa abrandadament els posicionaments seus i del seu grup polític i amb molta convicció. Malgrat que aquest grup polític no és ben bé de la meva corda, l’actitud i determinació de Montero mereix tot el meu respecte i admiració.
