La legislatura més feble

Qui més qui menys, ha seguit els darrers esdeveniments de la política espanyola. Han estat setmanes d’estires i arronses d’uns i altres per a assolir el tan desitjat poder. Finalment, Sánchez se n’ha sortit, però no li ha estat fàcil. Ni per a ell, ni per a qui li ha donat el seu suport. Però qui s’ha empassat més gripaus ha estat Sánchez, que és un veritable animal polític, un ferm exemple de la seva resistència i capacitat d’adaptabilitat. I no ho dic amb admiració, sinó per constatar que ha quedat ben demostrat que per a obtenir el poder tot s’hi val. I això és el que ha fet Sánchez, contradir les seves pròpies proclames, fer totalment el contrari del que va dir en campanya i per acabar-ho de reblar, ha aconseguit que la major part de la seva militància hi estigui d’acord. I tot això, sense esperrucar-se!

Finalment, ja ho sabem tots, s’enceta una legislatura en què cada iniciativa legislativa serà un combat. Per a aprovar-les, no n’hi haurà prou amb alguns suports, els socialistes els necessitarà tots i serà molt complicat que lleis importants agradin a tots. Es necessitaran moltes pinces per a tapar tants nassos.

De moment la tan negada Llei de l’Amnistia ja ha començat el seu periple parlamentari, i sabem ja, que serà més llarg i feixuc del que en un principi estava previst. Ja se n’han cuidat els feixistes d’això. I haurem de veure quins esculls més haurà de passar aquesta Llei. L’autèntica proesa serà que, finalment, quedi aprovada i que no acabi en segons quins tribunals. I és que per molt que s’hagin esforçat els partits que l’han redactat, en fer un text impecable des del punt de vista jurídic, ja sabem que sempre hi ha jutges amb gran capacitat per veure coses que la resta del món no veu.

Si no n’hi hagués prou amb la complicada majoria que té Sánchez, es comença a gestar una esquerda dins del seu propi govern. Parlo de Sumar/Podem. En aquests dies, mentre escric aquest article, hem sigut testimonis del despit amb què les dues ministres de Podemos, de l’anterior govern, s’han acomiadat de les seves carteres. I en culpen a Sánchez, però també a Yolanda Díaz. S’ha deixat entreveure (encara per confirmar mentre escric) que, finalment, els diputats de Podemos puguin deixar el grup de Sumar i passin al grup mixt. I això sí que complicaria encara més les coses.

Però qui posarà més sal i pebre a tota la legislatura serà Junts. Ha quedat constatada la seva determinació i s’han instal·lat en la posició de no afluixar en res. Malgrat haver deixat constància en l’acord d’investidura que ambdues formacions estan molt lluny en els seus plantejaments, s’han fet forts en el seu objectiu principal un cop aconseguida la Llei d’Amnistia: la Independència de Catalunya. I Sánchez, de la mateixa manera que feia el seu predecessor Mariano R, és un artista en allò de deixar passar el temps i fer-se l’orni en qüestions que no li interessen. I desenganyem-nos, Sánchez no està a favor de l’Amnistia, molt menys de la Independència de Catalunya i intentarà de fer-se el desmenjat. Però Junts el marcarà de prop.

Resumint, estarem distrets durant els quatre anys que tenim al davant! Bones festes a tothom!