No la coneixia, no n’havia sentit a parlar mai, però quan el presentador del més 324 va anunciar la seva entrevista vaig tenir curiositat. A priori era una jove poetessa i activista que ja havia guanyat un premi literari. Aquestes coses sempre m’impressionen.
Segurament n’heu sentit a parlar d’aquesta entrevista en les darreres setmanes. De fet, ja fa dies de l’actuació estel·lar de Juana Dolores en aquest programa, però encara li estic donant voltes, perquè no acabo de discernir què va passar. Us poso en antecedents, que ja fa uns dies que va passar tot plegat. El primer dilluns després de les eleccions municipals, suposo que amb la idea de canviar una mica de tema, el programa va convidar a la poetessa per a parlar del seu nou llibre “Rèquiem català. I si una nació desfilant per una catifa vermella”. En comptes de centrar-se a parlar del seu llibre, va fer el que podríem anomenar un Umbral a la inversa. Sí, ja sabeu, parlem de Paco Umbral, que va fer famosa la frase “He vingut a parlar del meu llibre”, en un programa de televisió al que va ser convidat amb aquesta intenció i que per poc, es queda en això, una intenció. La Juana, molt abraonada ella, va dir que no era important el seu llibre, sinó el que havia passat a Barcelona, referint-se a la victòria de Trias. No va deixar passar la primera oportunitat que va tenir per mostrar la seva indignació afirmant que poc importava la seva obra en aquelles circumstàncies.
Així va continuar l’entrevista, plena d’improperis, desitjos còsmics letals i una apassionada queixa sobre uns mitjans de comunicació que, segons ella, no fan la seva feina, centrant-se concretament en la televisió pública catalana i en les corbates dels seus presentadors com a símbol d’un determinat estatus social que ella odia. Demagògia? Pot ser...
Em vaig quedar enganxada a la pantalla totalment astorada i patint pel pobre presentador que era evident que estava passant un mal tràngol. Tot i això, se’n va sortir prou bé i encara es va permetre el luxe d’abatre amb ironia els atacs furibunds de la seva convidada. La primera impressió, la més fàcil, la més tòpica i típica que vaig tenir va ser pensar que aquella noia era una impresentable, una maleducada i que tot allò ho feia, precisament, per vendre més llibres. Vaig pensar que era una posada en escena d’un guió totalment preparat per posar-se en boca de tothom, per cridar l’atenció. Com a estratègia de màrqueting, li va funcionar. Una setmana després, la seva editorial, Edicions Poncanes, estava treballant en la segona edició.
L’endemà i els dies següents no em podia treure del cap aquella noia de mirada intensa i desafiant, aquella verborrea, aquell discurs tan ben engendrat i sobretot preguntant-me pel perquè d’aquella posada en escena. Vaig investigar-la amb l’ajut del sempre disposat senyor Google i he intentat comprendre l’origen de la seva ràbia. Seria demagògic afirmar que aquesta noia, filla d’immigrants andalusos i amb una mare que es guanya la vida com a dona de fer feines, porta de sèrie ràbia i frustració convenientment incrementada durant anys. Alguns han gosat fer aquesta afirmació, però rebato aquest argument constatant que a Catalunya en tenim un munt de persones amb aquest perfil. Hi ha d’haver alguna cosa més, però no sóc al seu cap per entendre-ho.
És evident que les seves queixes, en part són fonamentades, sobretot quan parla de la televisió pública catalana, però no va desenvolupar prou els seus arguments. Simplement, es va dedicar a insultar a tort i a dret i a proferir qualificatius poc justificats. Jo mateixa no comparteixo que facin tants programes de cuines i tan pocs de llibres. Però, a la Juana li puc perdonar les formes, tothom és lliure d’expressar-se com més li plagui, però trobo a faltar els fets, els arguments, les evidències de les seves afirmacions. I prou que ho va provar el presentador d’estirar aquest fil, però la noia, obcecada no va aprofitar l’oportunitat.
Tendeixo a pensar, en general, que els bons poetes són persones amb un món interior ric i complex, que són capaços de fer aflorar amb paraules i construccions belles els sentiments que a tots, alguna volta, ens consumeixen o ens delecten. Els hi tinc gran admiració i una sana enveja, jo sóc incapaç, de moment, de fer poesia. I la Juana no m’ha decebut en aquest aspecte. No he comprat el seu llibre, encara, però he pogut llegir alguna cosa seva i de veritat que m’ha agradat el seu inconformisme florit.
Em quedo amb la idea que m’és molt grat constatar que hi ha gent jove a qui els hi bull la sang i desitjaria que n’hi hagués més. D’ells depèn el seu propi futur i sovint penso que aprofiten poc els altaveus a la seva disposició (xarxes socials) per fer evidents les seves reivindicacions, si és que en tenen. Sembla, talment, que aprofitin aquestes xarxes per fer promocions personals totalment banals i buides de contingut, ja ho sabem: molt múscul i cara bonica, però poca neurona. Però com passa sovint, no es pot generalitzar. Només espero, que si ha de servir d’alguna cosa l’aparició de la ja estrella mediàtica Juana Dolores, sigui per esperonar més gent de la seva generació a dir sense embuts el que els preocupa, però això sí: que es carreguin d’arguments.
