INFORME PISA
El darrer informe PISA ha deixat a la comunitat educativa catalana esgarrifada. M’ha sorprès tanta sorpresa. Sorprenent... Alguns diuen que ja s’esperaven uns resultats no gaire bons, però les dades finals són preocupants. No vull entrar en el ball de xifres i percentatges que ens tenen acostumats els diferents mitjans d’informació, només deixaré una dada: és com si tots els alumnes haguessin perdut un any escolar sencer.
No és que aquest informe avaluï els coneixements dels nostres alumnes. Es fixen en les competències bàsiques: comprensió lectora, matemàtica i científica. Per resumir-ho molt, es basa en si entenen el que llegeixen i si són capaços de resoldre problemes matemàtics bàsics. Es veu que no prou.
No han trigat gaire els diferents implicats en l’educació a Catalunya, a dir-hi la seva. Alguns per excusar-se, d’altres per trobar una explicació. Però el que més m’ha sobtat, ha estat la sorpresa d’uns i altres. Com si no s’ho veiessin venir. I, en poques hores, assistim a un espectacle mediàtic on desfilen experts i no tan experts a dir-hi la seva. I procuro escoltar-me’ls a tots, perquè jo també ho vull entendre. Hi ha tota mena d’explicacions. La més estesa i emprada és la de la manca de recursos. I hi ha qui ha volgut anar més enllà atribuint els resultats a les retallades de fa més d’una dècada. De fet, aquest argument de les famoses retallades de fa tretze anys, serveix per a tots els desastres que pateix avui en dia la societat catalana. Hi ha qui atribueix els resultats a la mostra mateixa de les proves: es veu que s’han triat centres on hi havia una sobre representació d’alumnes migrats. D’altres explicacions recauen en problemes estructurals del mateix sistema, en el malestar del cos docent, en la manca de recursos i en la pandèmia.
Hi ha qui focalitza el problema en els mateixos mestres i això és inquietant, però alhora és un dels arguments a tenir en compte. He sentit moltes bestieses aquests dies sobre el professorat, com ara que estan desmotivats i que potser no en saben prou. El primer me’l puc creure, però el segon em fa dubtar. Em nego rotundament a donar-ne la culpa als docents. En tot cas, el que cal, és que se’ls escolti i que s’atenguin degudament les seves preocupacions i mancances i que un a un, els responsables de tots i de cadascuna de les aules de la totalitat de les nostres escoles i instituts posin damunt la taula què necessiten per assolit els seus objectius.
Però potser aquest problema no és res més que la conseqüència de la involució que estan patint els valors en què hem estat criats els de la meva generació. La cultura de l’esforç n’és un bon exemple. I això té molt a veure en l’entorn familiar dels nostres estudiants. No parlem d’orígens ni de condició social: parlem de quina importància es dóna als estudis, al saber, a la cultura i al pensament crític en cadascuna de les llars dels nostres infants i adolescents.
I mentrestant, els de dalt ho resolen tot, fent abraonades proclames als mitjans i convocant comissions que no serveixen per a res més que per a crear la falsa impressió que s’està fent alguna cosa. Evidentment que els de dalt n’han de parlar, però que no ho facin només entre ells mateixos. Que baixin a les aules i preguntin directament a cada professor, a cada mestre com els poden ajudar.
I per si necessiteu un bon propòsit d’any nou, us en deixo cinc: llegiu, llegiu, llegiu, llegiu i llegiu. Bon any nou!