La violència de gènere és un tema recurrent entre les meves preocupacions. Potser és la xacra més gran que hi ha a escala mundial actualment i malauradament no podem deixar de parlar-ne. Fins al primer d’agost d’enguany ja son nou les dones assassinades a Catalunya, nou feminicidis. Seixanta-quatre a tot l’estat espanyol. Se’m queda el cor encongit amb cadascun d’aquests assassinats i sento la necessitat de saber-ne més. Sempre em pregunto el perquè de cada cas, quin és el detonant, com s’ha arribat a l’assassinat, com ha estat el procés. Es podria afirmar que tots els casos tenen un denominador comú: la víctima no se sotmetia a la voluntat del seu assassí. Així de clar, així de dur. Hi dono voltes i em ve al cap, que senzillament, alguns homes no accepten el rebuig, no accepten que les seves parelles tinguin vida pròpia, que vulguin fer la seva, que ja no vulguin estar més amb ells o que estiguin massa guapes. I quan això passa les mortifiquen d’una manera o una altra, de vegades fins a la mort. No hi ha res pitjor que un mascle ferit, que una masculinitat mal entesa que aboca l’home a una reacció agressiva per canalitzar la seva impotència. En definitiva, no accepten que les seves parelles o exparelles visquin una vida plena i independent i sense tenir-los en compte. I sobretot viuen com una humiliació que no estiguin disposades a passar per l’adreçador. I és que això va de poder. El poder que volen exercir els uns per damunt dels altres i el poder d’homes sobre les dones és dels més fàcils.
Per això el feminisme és un moviment natural que neix com a resposta a tots aquests abusos i a la misogínia que és ben present en la majoria de les societats d’avui en dia. D’actituds misògines en trobem contínuament dia a dia. Comentaris benintencionats, afalacs que no calen, rols ben definits per a nenes i nens... I segurament d’ençà que existeix la humanitat, un munt de dones s’hi han rebel·lat, amb més o menys èxit. Però és avui en dia quan el moviment feminista és més viu. Ja som moltes les que hem dit prou i ens enxirinem davant les manifestacions misògines i els crims masclistes. Teniu la pell molt fina, ens sentim a dir. No n’hi ha per a tant, ens diuen.
Hi ha un consens entre historiadors en què el feminisme va començar el segle XVIII quan ens trobem amb els primers moviments organitzats que defensaven la igualtat entre homes i dones, però ja al segle VIII apareixen pensadores que analitzen la situació i posen de manifest aquestes desigualtats. Em temo que les diferències culturals i la mateixa misogínia que existia en temps pretèrits ens ha fet perdre bona part de la història i que només ens ha arribat el testimoni d’alguna dona, que pel motiu que fos, va aconseguir alçar la seva veu i arribar als nostres dies. Poques veus, però. Ben poques. Pel camí deuen haver quedat oblidats un munt de testimonis, converses i situacions que posarien de manifest les desigualtats i fins i tot els abusos des del punt de vista de les mateixes dones víctimes.
Segurament des dels inicis de la humanitat, les desigualtats han estat presents. Sense afany de simplificar el problema, però anant a l’arrel de tot plegat, humilment, penso que les desigualtats provenen directament de la mateixa biologia. És un fet innegable que les dones som físicament menys fortes que els homes. No cal que ens hi fem mala sang en reconèixer-ho. A més, durant la nostra vida passem per etapes que ens fan més vulnerables: la menstruació, l’embaràs, la lactància i la menopausa. Per exemple, s’han creat mites absurds sobre la menstruació. Avui en dia encara es pot sentir que quan tens la regla no pots fer maionesa, que es talla. En voleu fer una llista de les coses que us han dit que no podeu fer quan teniu la regla? Al llarg de la història tots aquests moments han estat aprofitats pels homes, potser sense cap malícia, per anar guanyant quotes de poder fins que arriba el moment que aquestes desigualtats s’institucionalitzen. Aquí hi ha tingut sempre un paper important la religió, les diferents religions. Posem per exemple la cristiana on en el gènesi ens expliquen una història fantàstica sobre com déu va crear la dona amb la finalitat que l’home no estigués sol, pobrissó! I no només això, sinó que la va fer culpable d’haver-se menjat una poma, segurament perquè devia tenir gana. Déu els va ser castigar fotent-los fora del paradís i diguent-lis que s’haurien de buscar la vida. I per això segle rere segle, els cristians han d’expiar el pecat original comès per una dona. Doncs aquí, déu la va cagar: si no volies que Eva s’hagués menjat la poma, no l’hauries d’haver fet intel·ligent i amb capacitat de decisió. Apa! M’he quedat ben descansada!
Però no oblidem que els textos religiosos han estat redactats per éssers ben terrenals amb la intenció de crear regles per al populatxo perquè es porti bé i no pensi massa. D’això va la religió. I la majoria d’aquests textos sagrats són escrits per homes, per tant, millor fer-los escombrant cap a casa.
En qualsevol cas, ens trobem avui en dia que el feminisme és més necessari que mai i que el patriarcat no té raó de ser. Necessitem crear una societat on es pugui viure en llibertat i plena igualtat. Una societat que no permeti que les dones hagin de triar entre el seu desenvolupament professional i la maternitat. Una societat que faci una aposta clara per combatre aquestes maneres de fer sovint normalitzades. És una autèntica barrabassada que s’hagi d’esperar que un home mati una dona per a poder intervenir. Queda demostrat que les actuacions preventives són del tot insuficients i potser, en l’àmbit polític s’hauria de desenvolupar un pla ambiciós que contempli tots els aspectes relacionats amb la violència de gènere. I sobretot s’hauria de centrar a proporcionar tractament psicològic als maltractadors. És dubtós pensar que tots són psicòpates integrats. Posem mitjans perquè professionals de la psiquiatria i la psicologia puguin treballar amb aquestes persones des d’un bon principi. De la mateixa manera que quan tenim tos anem al metge i no esperem a desenvolupar una pneumònia, alguns homes haurien de poder rebre atenció psicològica al primer indici d’una situació d’abús de poder cap a una dona.
Individualment també tenim feina, ens hi hem d’implicar. De la mateixa manera que hem assumit el canvi climàtic i que per fer-hi front hem començat a canviar costums i maneres de veure les coses, amb el tema de la violència de gènere hem de fer el mateix. I no pretenc fer cap comparació. Només és una constatació de, que si volem, amb accions individuals, podem començar a canviar les coses. Només ens hi hem de posar. Tots. Dones i homes.
Mentrestant, espero i desitjo que quan aquestes paraules arribin a les vostres mans, les dades que us he donat al principi no quedin obsoletes.
