En aquests darrers dies assistim amb incredulitat al trist espectacle de veure com als pagesos lleidatans els hi han tancat l’aixeta per poder regar els seus arbres fruiters. No només perdran la fruita, sinó que també els mateixos arbres que la produeixen tenen tots els números de no sobreviure. Quantes explotacions fruiteres quedaran dempeus després de quedar-se sense arbres? D’on vindrà la fruita que menjarem en un futur no massa llunyà? Ara, tots plegats ens posem les mans al cap exclamant que això no pot ser. Però això no pot ser des de fa anys.
De fet, això no és nou: la nostra pagesia perd pistonada per diversos factors que el mateix sector apunta, exclama i en reclama mesures. L’activitat agrícola està deixant de ser competitiva i no es fa prou per evitar-ho. Les noves generacions es busquen la vida fora de les explotacions agrícoles i ramaderes familiars: veuen que no s’hi guanyaran bé la vida. Així, ras i curt. Aquesta és la causa principal del despoblament rural.
Afegim també d’altres problemes que queden més ocults per als qui no ens hi dediquem. La burocràcia a què estan sotmesos els pagesos que encara aguanten, és un altre d’aquests factors que posen pedres al camí. Interminables informes que s’han de redactar ocupen bona part del temps dels pagesos. I els preus? La major part dels productes que comercialitzen els pagesos venen fixats i no hi ha res a fer. Tant se val que se’ls pagui per sota del preu de cost. No tenen l’oportunitat, com fan la resta d’empresaris de fixar els seus propis preus d’acord amb els criteris que creguin oportuns. Així doncs, els empresaris agrícoles i ramaders, sovint queden fora del mercat lliure.
Més enllà del món rural, però íntimament relacionat, ens hi trobem la gran ciutat i els seus satèl·lits. Que hi ha massa gent vivint a Barcelona, fa temps que és un fet, i ara s’ho troben: manca d’habitatge, augment de la pobresa, contaminació i mala qualitat de vida. Però en comptes d’intentar descentralitzar l’àrea metropolitana de Barcelona, tan sobre poblada, anem perpetuant els problemes del sector agrícola i ramader. Fixem-nos que durant la pandèmia va ser molt evident, que els qui vivíem en un entorn rural vàrem passar molt millor el confinament. Diàriament, vèiem estupefactes com hi havia famílies senceres tancades en un minúscul espai sense tenir tan sols la possibilitat de sortir a un balcó. En aquell moment va començar un tímid èxode cap a zones rurals que en això s’ha quedat: un tímid èxode. Al cap de pocs dies d’acabar-se el confinament ja ningú se’n recorda. Però, algú em pot explicar què coi hi fa tanta gent malvivint a Barcelona? No hauríem d’explicar que hi ha més i millors oportunitats de tota mena a la resta de Catalunya? No en tinc cap dubte de què hi son.
I us donaré números:
- L’àrea metropolitana de Barcelona representa aproximadament el 2% de l’àrea total de Catalunya.
- A l’àrea metropolitana de Barcelona hi viu el 43% de la població de Catalunya.
- La densitat de població de l’àrea metropolitana de Barcelona és de 5.189 habitants per quilòmetre quadrat. La densitat a la resta de Catalunya és de 109 habitants per quilòmetre quadrat.
S’hi afegeix també a la polèmica l’absurditat que arribarà a ser la tòpica frase que el camp català és la nevera de Barcelona. Bàsicament per què ja no ho és. Amb la mort del mon rural és impossible abastir, a partir de producte local, la gran ciutat, havent de comprar aliments fora del nostre país. I tot això s’ha de transportar, s’ha de gestionar, s’ha de distribuir. I tothom vol la seva part del negoci. Quan una maduixa surt del sud d’Espanya i arriba al nostre plat, pel mig d’aquest procés hi ha les grans distribuïdores que s’emporten la major part dels guanys. I al pobre productor andalús possiblement tampoc li sortiran els números. No seria més lògic que produíssim i consumíssim les nostres pròpies maduixes? I sobretot, que les mengéssim quan és temporada?
Cal que els responsables polítics del ram es posin les piles i facin bé la seva feina. Recuperar el món rural hauria de ser una prioritat transversal per a totes les administracions. És cabdal un pacte de país que posi totes les eines que tenim, que en són moltes, per a solucionar aquest desastre. Cal que reobrin el canal d’Urgell per evitar, com a mínim, que morin els arbres. Cal, d’una vegada per totes fer una bona política de l’aigua. Cal repoblar l’entorn rural, fer polítiques actives per a recuperar l’equilibri territorial. Cal fomentar la cultura de l’alimentació sana a partir dels productes bàsics de temporada. Cal que mengem menys carn per a no comprometre la major part dels cultius ara mateix destinats a alimentar als animals. Cal iniciar i fomentar les iniciatives de consum de quilòmetre zero.
Cal, que tots plegats, com a consumidors, assumim la nostra part de responsabilitat. En definitiva: hem de canviar el nostre marc mental i començar a fer les coses de millor manera. No pot ser tan difícil!
