ELECCIONS AL PARLAMENT

                                  El mes de març ens ha obsequiat amb la sorprenent convocatòria d’eleccions al Parlament de Catalunya. Pere Aragonès havia insistit en diverses ocasions que el seu mandat arribaria fins al final, a principis de dos mil vint-i-cinc. Però evidentment, el futur és tan previsible com el pronòstic del temps a llarg termini. La incapacitat del Govern de teixir aliances per a l’aprovació dels pressupostos ho ha fet petar tot. I és que no es pot governar sense uns pressupostos, els millors de la història, segons el partit del govern. Però es veu que la culpa és dels comuns per posar condicions inassumibles. Demanar aturar el Hard Rock és una quimera i ho saben. No es pot demanar a un govern que se salti la llei tan alegrement, malgrat que podem estar d’acord que aquest projecte és una aberració en tots els sentits.

Ens espera una campanya electoral que tots desitgem que sigui neta i justa, tot i que, com en tota competició, hi haurà segurament alguns trucs bruts i algunes jugades sota la taula. Esperem que els candidats siguin prou intel·ligents  per a adonar-se que l’atac frontal, les desqualificacions i els retrets no fan més que fer-los perdre punts a la vista dels espectadors. Però, com en qualsevol bon espectable, és possible que alguns es converteixin en experts malabaristes de la retòrica i la manipulació.  I segurament també de les mentides.

Quins resultats ens esperen? Sovint és complicat fer cas de les dades que ens ofereixen les estadístiques, tot i que queda clar que s’haurà de pactar. Si analitzem els possibles resultats per blocs o per famílies naturals l’evidència és que, per exemple, les dretes i les ultradretes no hi tenen res a fer, per sort. En cap cas sumarien prou.

Ens queden els blocs independentista i el d’esquerres. És possible que tant els uns com els altres sumin prou per formar govern. El problema rau en el fet que en ambdós blocs hi ha ERC que arrossega el llast d’haver-se enfrontat obertament fa quatre dies amb els comuns pel tema dels pressupostos, que comentava abans. També té cuites pendents amb Junts, amb qui va formar govern en aquesta legislatura, però que posteriorment van dinamitar. Però d’això ja fa temps i potser ara ja ni se’n recorden ni els uns ni els altres. Les recents imatges dels grups parlamentaris dels dos partits al Congreso de los Diputados, en el moment d’aprovar-se la Llei d’Amnistia, fa entreveure un xic d’esperança.

Hi ha també la possibilitat que ERC sumi prou amb el PSC. I no seria gens estrany que si aquesta suma arribés a seixanta-vuit, veiéssim un govern bicèfal.

En tot cas, l’espectacle està servit; feu crispetes! I no us oblidéssiu de Sant Jordi. La meva recomanació és que compreu llibres d’autors locals.