EL PACTE DE INVESTIDURA

Aquest mes d’agost hem vist com el partit socialista aconseguia la Presidència de la Generalitat després d’unes eleccions on, vistos els resultats, el més previsible era anar de nou a una repetició electoral. Els números no sortien i l’única suma possible era la victòria d’Illa amb els vots d’Esquerra Republicana de Catalunya.

A priori semblava un pacte impossible. Com voleu que ERC doni suport a un partit del 155 i a un candidat que, en el seu moment, el va avalar fervorosament? Doncs així ha estat i bona part de l’independentisme, comprensiblement, ha posat al crit al cel. Els d’Aragonès han hagut d’aguantar ruixats que els venien de totes bandes. Però el paraigua d’Esquerra és ample i la seva actitud estoica. No em queda dubte que ja sabien el què es feien i el que els esperava. Així i tot, per què han pres la decisió més impopular, la que contradiu tots els seus principis i la que els va més a la contra? La resposta sembla tan evident que em costa creure. M’explico.

L’alternativa era no donar suport a Illa, la qual cosa provocava una repetició electoral en poques setmanes. I això a Esquerra no els interessava. Que estan en hores baixes ja s’ha vist en les darreres eleccions, però els seus recents escàndols de joc brut i de protagonitzar actes de falsa bandera, hauria suposat una davallada encara més gran en el cas d’una hipotètica repetició electoral. Recordem, per exemple, els cartells sobre els germans Maragall.

Això sí, han intentat vendre’ns un pacte amb els socialistes que, al meu entendre, sembla impossible de dur a terme. Han acordat transferir la clau de la caixa, la recaptació i gestió de tots els impostos per part de la Generalitat. I sembla gairebé impossible que això passi, perquè per fer aquest traspàs es necessitaria una Llei Orgànica, que no vol dir altra cosa que es necessitaria que entre un 60% (210 diputats) i dues terceres parts (234 diputats) del Congrés hi estigués d’acord. Feu números i veureu que això passaria, només, si PP o la ultradreta hi votés a favor. Ja sabem que això no passarà. Per tant, Aragonès i els seus han acordat un pacte que ja  els va bé als socialistes. Si no es compleix no serà per culpa seva, és clar. I encara que aquestes majories fossin possibles, estem davant d’un govern de la Generalitat en mans dels socialistes catalans, que per dir-ho finament, no s’hi escarrassaran gaire per fer complir aquest pacte.

I si no n’hi hagués prou amb tot això, pocs dies després del pacte surt a escena el president Sánchez, complagut i satisfet amb ell mateix, i, cofoi ell, anuncia que el pacte obre la porta a, finalment, treballar per obtenir un estat federal. O sigui que la seva proposta és donar a totes les autonomies el mateix tracte que ha promès als catalans. Una nova reinterpretació del “café para todos”.

I així, contents i enganyats, els catalans, tenim al davant quatre anys més de la llarga migdiada que s’han pres els anhels independentistes.