Edatisme i Joe Biden

En les darreres setmanes hem assistit en primera fila al trist espectacle de veure com un home savi s’ha hagut de fer enrere en la seva pretensió de tornar a liderar el partit demòcrata dels Estats Units en la cursa cap a la Casa Blanca. La pressió que ha rebut per totes bandes, finalment, ha aconseguit que fes un pas enrere i deixés via lliure a un nou candidat, que a hores d’ara sembla que serà la seva vicepresidenta Kamala Harris.

Joe Biden, de vuitanta-un anys és el president amb més edat de la història dels Estats Units quan va assumir al càrrec, el gener de 2021. Aleshores, la seva edat ja va representar un problema, o sigui que no és d’estranyar que en l’actualitat es qüestioni més aquest fet i més tenint en compte que al pobre home se’l miren amb lupa.

El més trist de tot plegat és trobar-nos davant d’una persona que es veu capaç de continuar liderant el país més influent del món, mentre li recorden a tort i a dret que fa temps que repapieja. N’hem estat tots testimonis dels seus lapsus, les seves confusions, la seva desorientació i aquell caminar erràtic, amb les cames que li fan figa, que fa la impressió que d’un moment a l’altre hagi de caure. Hem patit observant-lo pujant les escales d’un avió intentant fer saltironets per demostrar que està àgil, malgrat que la impressió que ha donat és la d’un castell de cartes a punt d’enfonsar-se. Tot i això, s’ha de tenir en compte, sense cap mena de dubte, que el declivi físic res té a veure amb el declivi intel·lectual. Per això, el que més m’ha cridat l’atenció és l’intent de Biden per demostrar no sé ben bé què. I és estic força convençuda que malgrat tots aquests símptomes, ens trobem davant d’un home que no només hi toca molt, sinó que també està en plenes facultats mentals. Una altra cosa és la projecció mediàtica que tenen els fets ocorreguts i magnificats per l’opinió pública. I la pregunta és evident: en quin moment una persona s’ha de retirar?

Em pregunto també si totes aquestes dificultats són suficients per condemnar a un home, d’acusar-lo d’incapacitat. No han pogut més els estereotips que tenim tots plegats sobre l’edat? O sigui, l’edatisme? Ja se sap, es donen per fet certes coses quan un va fent anys.  En un moment en què es diu que els seixanta són els nous quaranta, la veritat és que quan poses el sis al davant, ja has begut oli. Deixeu-me que us posi un exemple que em va passar a mi. Un dia que feia cua a una entitat bancària se m’acosta una empleada jove, molt amable ella i em va preguntar si volia que m’ensenyés a fer servir el caixer per treure efectiu. Va donar per fet que no en sabria, per la meva edat (cinquanta i pocs llavors) i en comentar-li aquest fet em va dir directament que la majoria de les persones grans no saben fer anar el caixer. No és això un estereotip?

L’edatisme és una forma de discriminació que es basa en l’edat d’una persona, tingui l’edat que tingui. El cas més comú és la discriminació per ser gran i donar per fer que ja no s’és capaç de fer segons què, o que no es poden comprendre determinades coses, o que es perd la memòria o que un es torna sord. Els reconeixereu de seguida als qui tracten així a la gent gran: són paternalistes, els hi parlen com si fossin nens petits i aixequen molt la veu. Segur que en llegir aquestes quatre ratlles us venen moments viscuts com aquests. Curiosa cultura la nostra que tendeix a arraconar els qui van fent anys, que menysté la seva expertesa i la saviesa.  I més tenint en compte que en l’antiguitat i també en l’actualitat  tenim cultures com la xinesa que relaciona directament la virtut, la moralitat i la saviesa amb el fet d’anar sumant anys. O l’antiga grega que comptava en els seus governs amb un consell d’ancians que tenia gran influència en la política i la legislació. I en la Roma Antiga, els senadors sovint eren homes grans que havien acumulat una gran experiència política i militar. Cal esmentar que la mateixa paraula “senador” prové del llatí “senex” que vol dir “home vell”. Avui en dia ens trobem que tots aquests valors que s’atribuïen a la gent gran ara s’obvien. El que val, ara, és ser jove i estar fort. No existeix el respecte per l’experiència ni pels coneixements adquirits durant molts anys. Fins i tot les experiències viscudes semblen no tenir importància.

No tinc clar si això és el que ha passat amb Joe Biden, però tot aquest periple que ha passat aquest senyor m’hi ha fet pensar. El temps dirà si el seu pas al costat era encertat.

I deixeu-me que us digui als qui heu patit edatisme, que, si us plau, no us hi resigneu. Exigiu un tracte digne, que no us menystinguin, que no us parlin amb condescendència i paternalisme. I als qui acostumeu a tractar la gent gran d’aquesta manera: si us plau, deixeu de fer-ho! Abans que res és la dignitat de la persona i el respecte per la vida viscuda.