En aquests moments que escric aquestes quatre ratlles encara no s’ha acabat la COP27. Segons el programa oficial, el divuit de novembre és el darrer dia, però s’espera que les negociacions s’allarguin durant tot el cap de setmana, amb la intenció d’aconseguir, com a mínim, un acord de mínims, valgui’m la redundància. Que trist!
Estic atenta a les diferents notícies que arriben d’Egipte i tinc el cap fet un garbuix, obstruïdes les neurones per les diferents xifres de dades, les declaracions d’alguns dirigents, les protestes, les posicions d’alguns països i aquest any també (novetat!) pel canvi de paradigma que ha suposat la guerra d’Ucraïna. Es contraposen els arguments a favor de la menor emissió de gasos d’efecte hivernacle als interessos econòmics i socials del mal anomenat primer món. Ras i curt, ens preocupa més que no ens falti combustible per passar un bon hivern que no pas si reduïm les emissions nocives pel planeta. D’altra banda, un posicionament comprensible, tenint en compte que els humans som egoistes i solem estar més pendents del nostre curt termini que no pas del llarg termini d’altri.
I a mi, que sovint em barrina el cap, penso si cal tanta parafernàlia, tanta reunió de tanta gent en un ressort de luxe que haurà costat una milionada. Per no parlar de la petjada ecològica que representa tot plegat. Quantes tones d’emissions de CO2 ha suposat tot el que està relacionat amb aquesta cimera? Si hi ha bona voluntat per part de tots els països, no n’hi hauria prou amb reunions virtuals ara que ja ens hi hem acostumat? Es veu que no. No me’n surto...
Recordem també que la trobada es produeix en un país on els drets humans només s’apliquen a alguns: homes i rics. La resta d’homes no tenen cap importància i si perden la vida mentre construeixen grans complexos com el que acull la COP27, no passa res. I si em poso a parlar dels drets de les dones, no acabaria mai aquest article.
Aquests dies recordo amb nostàlgia el Capità Enciam i la seva màxima: Els petits canvis són poderosos. I em ve a la memòria pensant en l’energia solar, que sembla que finalment està arrancant amb força. També la geotèrmica per països on no tenen tant sol. Reflexiono... Si en cadascuna de les nostres petites llars fóssim totalment autosuficients en matèria energètica i encara poguéssim vendre els excedents per cobrir necessitats comunals, de què estaríem parlant ara a Sharm El Sheikh?
