El passat juliol la Generalitat de Catalunya va aprovar el Pla Nacional del LLibre i la Lectura amb l’objectiu principal de fomentar la lectura de llibres en català. S’han aprovat més de setanta mesures concretes que comprenen diferents àmbits de la vida quotidiana dels ciutadans i que impliquen a diversos departaments del govern.
Una de les raons que ha impulsat la Generalitat a emprendre aquest pla són les preocupants dades de comprensió lectora dels alumnes quan surten. Un de cada quatre no compren el que llegeix i la majoria de la resta amb prou feines. Jo mateixa ho vaig poguer comprovar el passat curs escolar durant un voluntariat que vaig fer al Casal dels Infants de Salt. En aquest cas, val a dir que és extrem, vaig haver de treballar amb alumnes de quart a sisè de primària que pràcticament no sabien llegir.
L’hàbit de llegir, com molts d’altres, es consolida des de petit i és evident que, per a que es produeixi aquesta consolidació, cal primer entrenar l’habilitat de comprendre el que escoltem i el que llegim. Talment com passa amb l’esport. No podem posar a ningú a donar la volta a l’estany corrent els primers dies d’iniciar-se en la pràctica esportiva. És de sentit comú. Amb la lectura passa el mateix. Cal entrenament i aquest s’ha de fer des de diferents àmbits. No n’hi ha prou de donar un llibre a un nen o una nena o ampliar les hores de biblioteca. Hi ha d’haver un acompanyament.
El problema d’avui en dia és que des de fa anys, les pantalles han guanyat la batalla de l’ocupació del nostre temps de lleure. Això val per a tots, petits i grans. Però és més preocupant veure que això també passa a les aules. Fa uns anys es varen introduir ordinadors a les nostres escoles per allò que fa modern. La justificació era que la mainada havia d’acostumar-se com més aviat millor a les noves tecnologies per què això és el que els espera als nostres joves quan arribin al món laboral. Es comença a comprovar que, malgrat que la intenció era bona, els nostres infants hi han perdut més que no pas hi han guanyat.
Rememorar costums del passat entomant la cantarella que abans es feien les coses de millor manera, sembla sovint un exercici dut a terme pels qui no s’han adaptat als nous temps. Dec ser d’aquestes perquè em ve al cap com era estar a les aules quan jo era adolescent. I penso caure en aquest parany per què crec, fermament, que, en aquest cas, era millor. Tan a finals de la EGB com quan vaig fer BUP i COU, en dues escoles diferents, teníem assignatures en les quals havíem d’agafar apunts. Sortia el mestre o la mestra a la pissarra, deixava anar la seva explicació, ens escrivia el quadre sinòptic a la pissarra i nosaltres havíem d’agafar apunts. Arribaves a casa amb un munt de fulls escrits a la llibreta que pràcticament no entenies i que t’havies d’afanyar a passar en net. Si trigaves un o dos dies a fer-ho ja no entenies els teus propis gargots.
Aquesta pràctica comportava la consolidació de vàries habilitats:
-
Escoltar
-
Saber destriar el gra de la palla
-
Resumir
-
Ordenar
-
Redactar
-
Cal·ligrafia
I el que és més important, tot aquest procés comportava que, de manera natural, es fixessin els continguts als nostres cervells. I com a conseqüència directa, apreníem a entendre el que llegíem i per tant ens podíem iniciar amb facilitat al gaudi de llegir còmics o novel·les juvenils. Segurament aquest model és millorable i no suggereixo que s’hauria de tornar a implementar. Però sí que hauríem de fer una reflexió sobre com volem ensenyar. Per sort i gràcies a l’alta qualitat dels mestres i les mestres de primària, tots aquests temes ja estan damunt la taula.
Però per començar: si us plau, traieu les pantalles de les aules.
