Els passats deu i onze de gener hi va haver una reunió a Madrid amb assistència de tots els cossos policials de l’estat espanyol incloent-hi els autonòmics, així com de fiscals i membres de diferents ministeris i la nostra conselleria d’Igualtat. El motiu era analitzar el repunt de feminicidis i revisar protocols d’actuació. La notícia sembla bona: fer un xic d’autocrítica i pensar coses noves. No em passa per alt que l’objectiu és evitar mortes, allò de fer baixar les estadístiques, que queda molt xulo!
El que passa és que això no va tant de pensar noves mesures, sinó d’aplicar les que ja tenim sobre la taula. Revisant la informació d’aquests darrers dies sobre aquestes reunions constato amb incredulitat i certa indignació que els jutges son poc proactius quan els hi arriba una denúncia d’una víctima de violència de gènere, una petició de mesures cautelars o una ordre d’allunyament. En l’autocrítica dels assistents a aquestes trobades en surt una petició: Que en els casos més greus s’atenguin i es dictin mesures contra els maltractadors. Però quin és el problema?
A veure si m’aclareixo… De les poques mesures que es dicten contra maltractadors encara s’escapen un bon nombre de psicòpates. I ja no parlem dels casos de violències més fluixes: la típica bufetada, les empentetes, allò d’“algun dia et mataré”, alguna costella trencada. Res, poca cosa. Allò que ens deien algunes dones d’abans que eren coses que les dones “han d’aguantar” . O sigui que si una dona acaba a l’hospital amb ferides greus té, potser, alguna possibilitat d’obtenir una ordre d’allunyament i gairebé cap que li posin una polsera al desgraciat. I ja no parlem que li apliquin un parell de dies de presó preventiva. I quan la dona torni a casa, au! Sant tornem-hi, a parar l’altra galta!
Es tracta també una altra mesura, que poc, però ja s’aplica. És la de proporcionar un habitatge a les víctimes si han de marxar de casa. No hauria de ser al revés? No hauria de ser el maltractador que marxés de casa seva? No és un trasbals per la mateixa dona i els seus fills, si n’hi ha, d’haver de marxar de casa seva? Que creïn un centre per tancar una temporada als maltractadors. Ah... Que no es pot? No es pot obligar a ningú a marxar de casa seva si no ho diu un jutge? Elles bé que han de marxar i tampoc deuen voler.
I què me’n dieu de la mesura estrella? No sé com qualificar-la. Es tracta d’avisar a les dones que iniciïn una relació amb un maltractador ja conegut. I com ho faran? Hi ha algun registre oficial de “noves parelles”? O és que la policia controlarà a tots els maltractadors?
La realitat és que poques dones denuncien per diversos motius. El primer és que saben molt bé que el més probable és que la justícia no faci absolutament res, això sí, les tractaran fantàsticament bé a comissaria! El segon poden ser les represàlies. Tot i la confidencialitat que ofereixen els cossos policials és més que probable que el botxí acabi sabent-ho, sobretot en ciutats o pobles on tothom es coneix. I ja sabem que molts maltractadors tenen el mal costum de controlar tots els moviments de les seves víctimes. I el tercer motiu és la vergonya que passa la dona, la revictimització, el fet d’haver de reviure la mateixa situació una vegada i una altra.
Tenim clar que és un problema complex i de difícil solució. Es fa molt èmfasi en la prevenció i estem d’acord que és una de les mesures més potents, sobretot en àmbits escolars on, si s’està al cas, es poden detectar els micromasclismes que precedeixen als macromasclismes. Com a societat també hem d’estar alerta i no tolerar certs comportaments que ens trobem en el nostre entorn, tant sigui a la feina, el nostre entorn familiar o en espais d’oci. No cal que ens passi a nosaltres. No tinguem por d’intervenir, de tallar un comentari masclista, de fer notar un comportament inacceptable. Ens diran feminazis, sí, però els delinqüents són ells, no ho oblidem.
Mentrestant de què en fem de les situacions actuals, de les que ja no es poden prevenir? Les mesures que es van aprovant en aquestes reunions, que diuen que seran setmanals, haurien d’anar molt més enllà. Cal un canvi de paradigma, cal que la justícia vagi molt més enllà. Cal que s’investigui qualsevol denúncia per poca cosa que sigui. Cal que qualsevol persona denunciada sigui citada a comissaria per declarar, que passi pel mateix tràngol que la seva víctima. Cal que els maltractadors tinguin la policia enganxada a les seves orelles: T’estem vigilant! Calen penes de presó més llargues i exemplificadores. Cal teràpia per a tots els maltractadors, no tots són psicòpates integrats que solen ser irrecuperables. En definitiva, o ens hi posem tots o ho tenim malament.
