AMERICANADES

Ara que s’acosta el famós i omnipresent Halloween, no puc evitar pensar en què ha passat perquè s’estigui consolidant aquesta festa de manera tan ràpida en el nostre país que, tradicionalment, ha estat sempre de castanyada. No es tracta d’estar obert o no a influències d’altres països. De fet, moltes de les tradicions considerades catalanes, segurament tenen origen en altres països. I això passa arreu i amb totes les coses. En diem globalització. Hi podem estar a favor o en contra, això és irrellevant, però l’embranzida de nous costums forans és imparable. Però segons sembla, els americans són qui tenen major força exportadora de tradicions.  

Pensem en un altre fet que, darrerament, protagonitza les nostres xarxes socials. La tradicional festa de fi de curs a les nostres escoles, instituts i facultats s’està substituint pel gran esdeveniment: les festes de graduació. I no ens hi posem per poc! De fet, sobretot els qui acaben la universitat, organitzen unes festasses en llocs impressionants on tothom hi ha d’anar de vint-i-un botons. Ara que la gent no es casa i molt menys es disposa a gastar una quantitat de diners en un bon casori, apareix aquesta festa. Segurament n’heu vist fotografies a les xarxes: graduats, graduades, mares, pares, germans i germanes vestides amb glamurosos vestits llargs elles i amb americana i corbata ells. I com passa sempre, per més que no t’agradi aquesta festa t’hi veus abocat a participar. No es pot fer una mala passada al nen o a la nena en un dia tan important!

Però l’americanada que més em sorprèn i per què no dir-ho, m’emprenya, és el que s’anomena “la pedida”. No he trobat la paraula en català que s’hi escaigui. I si és així, en castellà, és perquè aquesta americanada (de fet pràcticament totes) l’hem anat coneguent i interioritzant “gràcies” a les pel·lícules del dissabte a la tarda que des de fa temps ens obsequien diferents cadenes de televisió espanyoles i també a les sèries americanes que es poden veure en diferents plataformes. Però, a veure, de què va això de “la pedida”? Es veu, que les noies americanes quan estan en una relació de parella força consolidada, comencen a somiar que el noi els hi demani formalment matrimoni. Sí, elles esperen pacientment que el noi es decideixi. En cap cas es pot avançar la noia, no pot prendre la iniciativa. I això no és tot! “La pedida” ha de ser espatarrant, tot un esdeveniment. No s’hi val qualsevol lloc, qualsevol circumstància. Ha de ser una sorpresa per a ella en un entorn molt romàntic, luxós a poder ser, que hi hagi molta gent i algú que ho pengi a xarxes. Evidentment, hi ha d’haver una bona pedra, d’aquelles que et costen el sou d’un any de feina.

Sempre he pensat, que la decisió de casar-se o la d’anar a viure junts, ha de ser una opció consensuada entre dues persones de manera íntima i raonada. Un pas endavant que surt de manera natural i que en qualsevol cas, en parlen els dos membres de la parella en igualtat de condicions  i ara es comença a convertir en un espectacle en què la dona està en una posició totalment passiva. Això representa un pas enrere en la lluita pels drets de les dones. I el que em sap més greu és que aquest acte sol ser el resultat d’un ferm desig de noies joves influenciades per una manera de fer que a les pantalles sembla molt glamurosa, però que en realitat és una autèntica presa de pèl.

No em sembla que hàgim de tancar la ment a descobrir costums d’altres països i incorporar-los a la nostra cultura, però avaluem què representen aquestes tradicions d’altres països i decidim amb criteri. I sobretot, compte amb les americanades. No tot el que surt d’aquest país tan admirat i envejat per molts ha de ser el millor. De fet, tinguem en compte que els EUA és un país amb una moralitat rància, i les més perjudicades són les dones i els seus drets. Com sempre, res de nou.