El Govern de Catalunya ens ha sorprès anunciant un “Acord de Claredat” per a solucionar d’una vegada per totes el tema de la independència. Ja està! Ras i curt! Com no se’ns havia acudit abans? Tant temps fent coses (recordeu: “los catalanes hacen cosas”, que deia aquell…) i no hi havíem pensat en un acord de claredat! Però, a veure, què és un acord, o un pacte de claredat? Es veu, que el president Aragonès s’inspira en una proposta que va dur a terme el govern del Canadà ja fa anys amb la finalitat d’establir unes bases per si algun dia, algun dels seus territoris es volia independitzar, clarament pensant en el Quebec. I aquí, al nostre país, ens agrada molt estar pendent del que fan els altres; sempre mirem enlaire, amb enveja i admiració referint-nos al Quebec i a Escòcia. Com si posseïssin la clau del misteri del sant grial i nosaltres n’haguéssim d’aprendre dels germans grans. Però a veure si mostrem una mica de dignitat i comencem a tenir en compte que el que nosaltres vàrem fer el 2017 potser comença a ser un mirall per a aquests altres, malgrat que no ens en vam sortir.
El que no ha tingut en compte el govern, o potser sí, és que aquell Pacte de Claredat que es va fer al Canadà no va tenir el vistiplau del govern del Quebec. No hi entrarem, seria massa llarg, però sí que cal tenir en compte que si el territori que es vol separar no està d’acord amb el que els hi proposen “els de dalt” és que, l’acord, no deu ser un bon desllorigador. Així doncs, per què el president Aragonès s’entesta a copiar una via que NO va iniciar el Quebec, sinó el govern del Canadà, la part contrària en podríem dir? Se m’acuden moltes coses i començo a ser malpensada. Potser creu que Pedro Sánchez ho trobarà més adient? O potser és que els dos ja ho han pactat així? Feu les vostres hipòtesis!
Però centrem-nos en el que passa a casa nostra. Comencem indicant que el nostre president, en roda de premsa, anuncia, com qui no vol la cosa l’esmentat Acord. Així, sense donar massa explicacions, comunicant només una intenció i donant poca informació. Deu ser que hi ha pressa per allò de què venen unes eleccions i no hi ha hagut prou temps per presentar una proposta més elaborada. I ho fa, així, a correcuita. Ho anuncia després de portar el tema al Parlament i que tots els partits li tombessin la proposta. Tots van votar en contra, excepte Junts que s’hi va abstenir. El motiu per no donar-hi suport per part de Junts i la CUP es pot resumir en què creuen que no només això no servirà per a res sinó que també pensen que la mesura és clarament precipitada i electoralista. Tot i això, Junts manifesta que assistirà a totes les reunions convocades en aquest marc, en cas que tiri endavant.
En qualsevol cas, se’ns anuncia que es crearà un Consell Acadèmic format per experts, per tractar la qüestió i s’iniciarà un debat estructurat a diversos nivells: Una taula de partits, el debat amb entitats i vuit debats ciutadans. I quin és el propòsit? Segons sembla, establir les bases per aconseguir celebrar un referèndum, amb una pregunta clara sobre si volem estar a l’estat espanyol o no. En sentir-ho he reculat en el temps fins al 2017. Però no ho havíem fet ja això? Que estem al dia de la marmota? El mirall em fa tocar de peus a terra i em diu: no, nena, estem el 2023.
El cas és que la intenció és que després dels diferents debats s’haurà d’arribar a un Acord, que es portarà als “espais de negociació oberts amb el govern de l’estat” (paraules textuals). Tot plegat durarà una pila de mesos per tornar a repetir el que ja vam fer fa gairebé sis anys i per arribar a les mateixes conclusions: que sí, que s’ha de fer un referèndum amb una pregunta clara. Allò que es diu d’anar marejant la perdiu per no arribar enlloc.
Però pot ser sí que hi arribarem! Aquest procés pot durar tants mesos que ens podem trobar que quan s’acabi, a l’estat espanyol governin uns altres que tindran tan bona disposició per escoltar per enèsima vegada el clam dels catalans que els qui hi ha ara. Sabem perfectament, que cap govern possible de l’estat espanyol, amb les actuals forces que es van alternant, MAI permetrà que se celebri un referèndum d’independència i molt menys que aquest sigui vinculant. Mai, excepte que arribi algun dia en què alguna instància superior els obligui, tot i això, també costarà. Però no oblidem que els que poden tornar a ocupar la Moncloa poden molt ben ser els de l’“a por ellos”, possiblement acompanyats per un partit que clarament és inconstitucional. I tornarem a tastar el xarop d’estopa!
Mentrestant ja veig el president Aragonès portant a Moncloa el seu pacte, tot cofoi. També m’imagino què li dirà el president espanyol que hi hagi. Directament s’hi pixarà a sobre.
